Vaig aprendre a cosir quan era petita, me'n va ensenyar la meva àvia. Als estius passàvem força temps juntes i cosíem. Fèiem ninos, en fèiem molts, per a nosaltres i per regalar. L'acompanyàvem al carrer del Pi a comprar la buata per al farcit dels peluixos, i també els ulls i els nassos que els posàvem. A mi m'al·lucinava veure com la meva àvia feia el nus al fil amb només dos dits d'una mà, en un segon. La meva àvia era modista. Cosia molt bé.
Després vaig estar molt de temps sense cosir, i m'hi vaig tornar a posar fa uns cinc o sis anys. Al principi només feia fermalls amb feltre, però a poc a poc em vaig anar engrescant, fins que em vaig quedar la màquina de cosir de l'àvia i ma mare em va ensenyar a fer-la anar. La primera faldilla que vam cosir juntes ens va costar molt. Jo no en tenia ni idea, que per fer-se roba havies de preparar tant les peces abans de cosir-les! No sabia què eren els punts fluixos i no entenia per què no podia anar per feina i saltar-me aquest pas que m'avorria tant. Ara, en canvi, em prenc tot el temps del món per passar els punts fluixos, la base de qualsevol peça, amb puntades ben curtes, i enfilo l'agulla tants cops com calgui, no m'enfado si se m'acaba el fil quan només em queda un centímetre de roba per embastar.
Quan tenia vuit o nou anys no em va passar mai pel cap que arribaria un dia en què tindria ganes de passar-me tota una tarda muntant patrons. Que tindria un prestatge a casa només per a revistes i llibres de labors, i que l'ompliria. O que passaria de tenir un cosidor petit petit, a tenir un armari ple de teles, fils, llanes, ganxets, agulles de mitja, caixes de fusta plenes de retalls, carpetes plenes de patrons, llibretes on anoto totes les idees que em passen pel cap i un cosidor de fusta preciós que endreço cada vegada que el faig servir, com quan de petita endreçava el de la meva mare. I tampoc no em va passar pel cap que em faria roba que després portaria, com aquest jersei d'entretemps:
Fer-se roba, i portar-la després, és un petit plaer.
Després vaig estar molt de temps sense cosir, i m'hi vaig tornar a posar fa uns cinc o sis anys. Al principi només feia fermalls amb feltre, però a poc a poc em vaig anar engrescant, fins que em vaig quedar la màquina de cosir de l'àvia i ma mare em va ensenyar a fer-la anar. La primera faldilla que vam cosir juntes ens va costar molt. Jo no en tenia ni idea, que per fer-se roba havies de preparar tant les peces abans de cosir-les! No sabia què eren els punts fluixos i no entenia per què no podia anar per feina i saltar-me aquest pas que m'avorria tant. Ara, en canvi, em prenc tot el temps del món per passar els punts fluixos, la base de qualsevol peça, amb puntades ben curtes, i enfilo l'agulla tants cops com calgui, no m'enfado si se m'acaba el fil quan només em queda un centímetre de roba per embastar.
Quan tenia vuit o nou anys no em va passar mai pel cap que arribaria un dia en què tindria ganes de passar-me tota una tarda muntant patrons. Que tindria un prestatge a casa només per a revistes i llibres de labors, i que l'ompliria. O que passaria de tenir un cosidor petit petit, a tenir un armari ple de teles, fils, llanes, ganxets, agulles de mitja, caixes de fusta plenes de retalls, carpetes plenes de patrons, llibretes on anoto totes les idees que em passen pel cap i un cosidor de fusta preciós que endreço cada vegada que el faig servir, com quan de petita endreçava el de la meva mare. I tampoc no em va passar pel cap que em faria roba que després portaria, com aquest jersei d'entretemps:
Fer-se roba, i portar-la després, és un petit plaer.
Comentaris